... a la platja de sorra mes blanca...
o a la duna del desert amb la lluna més brillant...
passaré la nit mirant els estels...
escoltant la remor de la mar,
la brisa de la nit del desert...
i aquell racó de mar..
o de sorra...
serà el meu tros d’univers...
... la mar, amb el pas dels anys, m’ha fet gaudir de moltes nits a la coberta del vaixell contemplant aquells estels... en indrets màgics, allí on el cel era mes clar, allí on la mar reflectia la llum de la nit,... nits plàcides en que el cel protector t’invitava a dormir sota d’ell, aquestes nits he escampat els meus somnis a l’univers ... amb el desig que després, de dia en dia... de nit en nit, els estels me’ls retornessin fets realitat ... he escampat somnis de nòmada del desert blau ... somnis que de mica en mica els estels m’han retornat fets realitat amb el pas del temps ... alguns amb molta més gratitud del que jo podia esperar i desitjar ... i en aquestes nits, en mig del mar i dels estels, estirat a sobre la coberta del vaixell com esplèndid mirador ... he agraït als estels, al cel protector la seva gratitud amb mi .... pensant, mentre mirava el cel, si, qui sap, molts anys abans, en vides anteriors, ja també havia gaudit o pot ser... si fins i tot jo formava part d'ells o havia viatjat fins el sostre de l'univers... i per això ells em manifestaven el seu agraïment ....
... però aquesta nit no escampava els meus somnis en l’univers.... per que ja era del tot feliç amb el que el estels m’havien donat.... ara cercava una resposta ... una resposta per esbrinar, per saber quin era el meu Zahir i on era ... allò que havia buscava durant la meva vida de nòmada del desert blau ... allò que buscava cada cop que sortia a la mar ... allò que somiava en mil ones acaronades navegant amb el vaixell... allò que em quedava per trobar cada cop que deixava amarrat el vaixell a port...
... recordava allò que havia llegit del zahir, que hem va agradar, que em va captivar, que em va fer pensar que cadascun de nosaltres pot ser teníem el nostre Zahir ...
... "El Zahir es una expresión de la mitología islámica del siglo XVI que significa algo que, una vez se ha visto, no se puede olvidar"...
..."Según el escritor Jorge Luis Borges, la idea del zahir proviene de la tradición islámica y, según se piensa, surgió hacia el siglo XVIII. En árabe zahir quiere decir 'visible', 'presente', 'incapaz de pasar desapercibido'. Es algo o alguien que, al contactarlo, termina por ir ocupando poco a poco nuestro pensamiento, hasta el grado que no logramos concentrarnos en nada más. Esto se puede considerar santidad o locura"....
... malgrat aquestes paraules, malgrat el mite del zahir de ser quelcom evident, quelcom present, quelcom que no es pot oblidar... podia ser que no fos una idea real, que no fos quelcom conscient de la nostra ment, que no fos quelcom material... pot ser era... quelcom abstracte, un somni, un desig, una emoció, ...? podia ser quelcom que tinguem en el subconscient i ens guies al llarg de la nostra vida? podia ser que fos quelcom que havíem vist anteriorment, fa molt temps i ens va passar desapercebut? podia ser quelcom que fos el nostre motiu de viure, un registre sembla’n al ADN i que fa que el busquem de fa anys a ençà, al llarg de la nostra vida o per que no, en successives vides...? Podia ser quelcom viscut en vides anteriors i cerquem en la nostra vida actual? ... podia ser que el zahir canvies amb el pas dels anys, igual que el rumb d'un veler canvia segons la direcció i intensitat del vent? Pot ser mirant la llum d’aquells estels, que desprès de milers d’anys que havia sorgit del seu origen ara ens arribava a nosaltres, i nosaltres ara veiem... pot ser allí podia trobar una resposta ... com esbrinar el meu Zahir, com trobar-lo, com descobrir-lo, com revelar-lo?
... i vaig recordar aquell indret de la Mediterrània ... allà... prop d'on l’aigua salada es confon amb la aigua dolça ... aquell lloc on va començar la meva condició de nòmada del desert blau, on em vaig començar a emocionar,... on, segons el seu caprici, pots contemplar l’ocàs del sol d’infinites maneres... on els estels son mes propers, per que saps que son els teus estels ... ells et coneixent bé a tu i tu els coneixes bé a ells ... on la mar em va acollir i la vaig començar a estimar... on vaig somiar les primeres singladures mes enllà de l’horitzó blau... on vaig gaudir de somnis d’adolescent, on vaig crear somnis de joventut... aquell indret de la Mediterrània on geogràficament s’uneix el desert daurat i el desert blau... i que em va fer gaudir de l’emoció de la vida...
... els estels varen ser clars ... no em varen sorprendre ... he estat moltes nits sota els estels... jo els conec i ... ells em coneixen a mí .... el meu Zahir és... el de moltes altres persones... el de molts altres nòmades.... nòmades solitaris o solitàries... aquella resposta ... no se si em va complaure... pensant ... vaig començar a quedar dormit... feliç... malgrat no saber si aconseguiria un altre cop el meu Zahir... si el tornaria a tenir... ara, que feia poc que l’havia perdut me’n adonava que pot ser només era una creació de la ment..., una emoció... com moltes altres coses de la vida... i em vaig quedar dormit, plàcidament, per que pot ser era conscient de comprendre el seu significat...
... si comprens la veritable naturalesa del teu Zahir gaudiràs d’una vida plena... per que ens capfiquem en tenir, posseir, aferrar-nos als sentiments i a les coses i no comprenem que senzillament son... emocions... que venen i se’n van... com els núvols, els rajos de sol o el vent, les dunes del desert daurat o les ones del desert blau... i que el meravellós de viure és poder ser allí per gaudir de les emocions... sense esperar res mes... per que mentre tinguis emocions sabràs que vius i flueixes amb la vida... per això em deien els estels ... no deixes mai d’emocionar-te ...
... i ara, desprès... del temps... dels anys.... de navegar... de caminar... de cercar... de travessar tempestes en el desert blau... en el desert daurat... els estels tornaven a ser generosos amb mi... em revelaven el meu Zahir... comprenia que ... allò que no podia oblidar... aquell pensament que anava, mica en mica ocupant tota la meva ment... fins convertir-se en el meu únic pensament era.... sentir la emoció... de la unió del desert blau i del desert daurat... en la meva pell...
Ignasi, 25 setembre 2008
Nota.- aquesta entrada es la continuació de la publicada anteriorment amb el nom de “Connexió amb l’univers”. No he pogut evitar tornar a posar el video que vaig incloure en aquella entrada....
o a la duna del desert amb la lluna més brillant...
passaré la nit mirant els estels...
escoltant la remor de la mar,
la brisa de la nit del desert...
i aquell racó de mar..
o de sorra...
serà el meu tros d’univers...
... la mar, amb el pas dels anys, m’ha fet gaudir de moltes nits a la coberta del vaixell contemplant aquells estels... en indrets màgics, allí on el cel era mes clar, allí on la mar reflectia la llum de la nit,... nits plàcides en que el cel protector t’invitava a dormir sota d’ell, aquestes nits he escampat els meus somnis a l’univers ... amb el desig que després, de dia en dia... de nit en nit, els estels me’ls retornessin fets realitat ... he escampat somnis de nòmada del desert blau ... somnis que de mica en mica els estels m’han retornat fets realitat amb el pas del temps ... alguns amb molta més gratitud del que jo podia esperar i desitjar ... i en aquestes nits, en mig del mar i dels estels, estirat a sobre la coberta del vaixell com esplèndid mirador ... he agraït als estels, al cel protector la seva gratitud amb mi .... pensant, mentre mirava el cel, si, qui sap, molts anys abans, en vides anteriors, ja també havia gaudit o pot ser... si fins i tot jo formava part d'ells o havia viatjat fins el sostre de l'univers... i per això ells em manifestaven el seu agraïment ....
... però aquesta nit no escampava els meus somnis en l’univers.... per que ja era del tot feliç amb el que el estels m’havien donat.... ara cercava una resposta ... una resposta per esbrinar, per saber quin era el meu Zahir i on era ... allò que havia buscava durant la meva vida de nòmada del desert blau ... allò que buscava cada cop que sortia a la mar ... allò que somiava en mil ones acaronades navegant amb el vaixell... allò que em quedava per trobar cada cop que deixava amarrat el vaixell a port...
... recordava allò que havia llegit del zahir, que hem va agradar, que em va captivar, que em va fer pensar que cadascun de nosaltres pot ser teníem el nostre Zahir ...
... "El Zahir es una expresión de la mitología islámica del siglo XVI que significa algo que, una vez se ha visto, no se puede olvidar"...
..."Según el escritor Jorge Luis Borges, la idea del zahir proviene de la tradición islámica y, según se piensa, surgió hacia el siglo XVIII. En árabe zahir quiere decir 'visible', 'presente', 'incapaz de pasar desapercibido'. Es algo o alguien que, al contactarlo, termina por ir ocupando poco a poco nuestro pensamiento, hasta el grado que no logramos concentrarnos en nada más. Esto se puede considerar santidad o locura"....
... malgrat aquestes paraules, malgrat el mite del zahir de ser quelcom evident, quelcom present, quelcom que no es pot oblidar... podia ser que no fos una idea real, que no fos quelcom conscient de la nostra ment, que no fos quelcom material... pot ser era... quelcom abstracte, un somni, un desig, una emoció, ...? podia ser quelcom que tinguem en el subconscient i ens guies al llarg de la nostra vida? podia ser que fos quelcom que havíem vist anteriorment, fa molt temps i ens va passar desapercebut? podia ser quelcom que fos el nostre motiu de viure, un registre sembla’n al ADN i que fa que el busquem de fa anys a ençà, al llarg de la nostra vida o per que no, en successives vides...? Podia ser quelcom viscut en vides anteriors i cerquem en la nostra vida actual? ... podia ser que el zahir canvies amb el pas dels anys, igual que el rumb d'un veler canvia segons la direcció i intensitat del vent? Pot ser mirant la llum d’aquells estels, que desprès de milers d’anys que havia sorgit del seu origen ara ens arribava a nosaltres, i nosaltres ara veiem... pot ser allí podia trobar una resposta ... com esbrinar el meu Zahir, com trobar-lo, com descobrir-lo, com revelar-lo?
... i vaig recordar aquell indret de la Mediterrània ... allà... prop d'on l’aigua salada es confon amb la aigua dolça ... aquell lloc on va començar la meva condició de nòmada del desert blau, on em vaig començar a emocionar,... on, segons el seu caprici, pots contemplar l’ocàs del sol d’infinites maneres... on els estels son mes propers, per que saps que son els teus estels ... ells et coneixent bé a tu i tu els coneixes bé a ells ... on la mar em va acollir i la vaig començar a estimar... on vaig somiar les primeres singladures mes enllà de l’horitzó blau... on vaig gaudir de somnis d’adolescent, on vaig crear somnis de joventut... aquell indret de la Mediterrània on geogràficament s’uneix el desert daurat i el desert blau... i que em va fer gaudir de l’emoció de la vida...
... els estels varen ser clars ... no em varen sorprendre ... he estat moltes nits sota els estels... jo els conec i ... ells em coneixen a mí .... el meu Zahir és... el de moltes altres persones... el de molts altres nòmades.... nòmades solitaris o solitàries... aquella resposta ... no se si em va complaure... pensant ... vaig començar a quedar dormit... feliç... malgrat no saber si aconseguiria un altre cop el meu Zahir... si el tornaria a tenir... ara, que feia poc que l’havia perdut me’n adonava que pot ser només era una creació de la ment..., una emoció... com moltes altres coses de la vida... i em vaig quedar dormit, plàcidament, per que pot ser era conscient de comprendre el seu significat...
... si comprens la veritable naturalesa del teu Zahir gaudiràs d’una vida plena... per que ens capfiquem en tenir, posseir, aferrar-nos als sentiments i a les coses i no comprenem que senzillament son... emocions... que venen i se’n van... com els núvols, els rajos de sol o el vent, les dunes del desert daurat o les ones del desert blau... i que el meravellós de viure és poder ser allí per gaudir de les emocions... sense esperar res mes... per que mentre tinguis emocions sabràs que vius i flueixes amb la vida... per això em deien els estels ... no deixes mai d’emocionar-te ...
... i ara, desprès... del temps... dels anys.... de navegar... de caminar... de cercar... de travessar tempestes en el desert blau... en el desert daurat... els estels tornaven a ser generosos amb mi... em revelaven el meu Zahir... comprenia que ... allò que no podia oblidar... aquell pensament que anava, mica en mica ocupant tota la meva ment... fins convertir-se en el meu únic pensament era.... sentir la emoció... de la unió del desert blau i del desert daurat... en la meva pell...
Ignasi, 25 setembre 2008
Nota.- aquesta entrada es la continuació de la publicada anteriorment amb el nom de “Connexió amb l’univers”. No he pogut evitar tornar a posar el video que vaig incloure en aquella entrada....
Cercant el Zahir amb el Iajel ...
