La crida del desert

a Tamarit plou... com cada tardor el fred i la pluja han esborrat l’embolcall càlid de l’estiu al meu cos, la lluminositat dels seus colors i el cel blau que dona llum al meu cor.. a Tamarit plou... els seus camins de sorra, ara son de fang, el cel és gris i la mar te el seu rostre menys acollidor... a Tamarit plou... l’estiu és un record i només l’escalfor del cos, entre els llençols, de l’ésser estimat, et fan sentir aquell càlid record. a Tamarit plou... enyoro el cel blau, el sol i la seva escalfor al meu cos... somio en viatjar al Gran Sud, a M’Hamid el Guezlane,

a Tabarkat, a les dunes de Chegaga. a Tamarit plou... la pluja ha esborrat el traç dels camins, ja no hi han petjades en el meu cor, i enmig de la sorra del desert, on el meu cor es va trencar, s’obriran nous camins. a Tamarit plou... és el moment de viatjar al Gran Sud, d’escoltar el seu silenci immens, en les dunes somiar, contemplant els estels i en la nit freda del desert, sentir l’escalfor del cos de l’esser estimat. Ignasi 29 d'octubre de 2008

Per merits propis, aquest canço de Ismaël Lô, es l’”himne” de referència per transportar-nos a n’aquest continent, a les seves emocions,... utilitzada com “banda sonora” dels reportatges de TV del Paris-Dakar, també ha estat la cançó central d’entrevistes a persones extraordinàries que, com Elisabet Ros, han sentit la crida del desert i han demostrat que cap objectiu es impossible per l’ésser humà quant aquest s’ho proposa, fins crear, del no res, TABARKAT, en bereber, “el lloc de la bona sort”. Clickeu per escoltar l'entrevista (http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=275963)