Sota la pluja minvant del primer temporal de llevant de tardor, quant ja faltava poc per la mitja nit, el mariner va travessar el port en aquella nit humida de començaments de novembre, camí del darrer pantalà on estava amarrat el seu vaixell. La pluja persistent, les ràfegues de vent, el grinyolar de les amarres, la solitud del port, els núvols negres avançant ràpidament pel cel i l’udolar de les eixàrcies dels vaixells no li varen constrènyer el seu cor. Abans al contrari, l’emplenava una felicitat immensa de sentir-se enamorat profundament i estimar aquella dona que per la màgia de la deessa Formenterae va conèixer .
Al començar a caminar pel pantalà, va sentir amb més força la pluja i el vent a la seva cara, tot acompanyat del soroll dels vaixells que es movien avant i endarrere, com cavalls que es volen soltar de les brides que els amarren. Tampoc això li va impedir pensar en com li agradaria poder descobrir nous horitzons amb ella, soltar amarres un dia, o pot ser refugiar-se en una caseta prop de la mar i gaudir dels capvespres passejant per mil camins vora la mar o pel bell mig dels intricats senders del prelitoral d’aquesta Mediterrània que els havia fet trobar.
Va pensar com es van conèixer, els indrets de la Mediterrània que havien descobert junts i els mars del Mareinternum que havien navegat, el mar Balear, mar de Menorca i Sardenya, mar Tirrena, mar Egeu... des de les blaves aigües de Formentera, fins les desertes platges de Turquia. El seu amor havia navegat per bona part de la Mediterrània i ara s’il·lusionava quant somiava en descobrir amb ella el cel blau de les illes gregues, les seves cases blanques i de nou, la senzillesa de la vida en aquells indrets on un es feliç només amb el descobriment d’un paisatge nou en despertar i treure el cap per la coberta del vaixell, gaudint de cales amb aigües transparents, sentir el moviment del vaixell mentre es dormita a coberta, o com aquest et bressola al camarot mentre abraces a la persona que estimes i desitges que la son faci eterns aquests moments.
Mentre avançava pel pantalà cap el seu vaixell, cada cop era mes clara i nítida la remor de les ones trencant contra el espigó de protecció, es va adonar de com tot allò que significava la mar per ell, ara s’havia materialitzat en l’amor que sentia cap a ella. Va recordar com s’havia enamorat de la mar, i com la mar havia estat per ell treball, vida, amor i refugi de tot allò que a terra el constrenyia. Ara, per ell, vida, amor i refugi només tenien un significat, la imatge dels ulls, els cabells, els llavis, la veu, les paraules carinyoses de la dona que omplia el seu cor, el seu pensament i que s’havia convertit en el Zahir de la seva existència, allò que ocupava tot el seu ésser tots els instants de la seva vida.
Sempre havia pensat que molts mariners cerquen a la mar, allò que no han pogut trobar a la terra, i que les sirenes son el mite per excel·lència d’aquesta afirmació. Per això, en un capvespre al Cap de Barbaria, en l’instant en que el sol acaronava l’horitzó per amagar-se darrere seu, després d’haver “construït” la torre de pedres que per ell i molta altra gent consideren un punt d’energia per connectar amb l’univers, va demanar a la mar, a l’energia que un pot sentir que desprèn el sol abans de desaparèixer, als estels que començaven a brillar a l’horitzó i a l’univers del que ell formava part , que trobés un amor sincer, autèntic, que pugues abraçar, sentir la seva escalfor, fer projectes junts i compartir tot allò que els il·lusionava.
