deixes l’illa,
contemples com el seu dibuix
desapareix en l’horitzó,
recordes els versos
del poeta ...
“si la trobes pobra
no és que Ítaca t’hagi enganyat,
savi com be t’has fet sabràs
el que volen dir les ítaques”...
mes pobra Formentera
no pot ser,
unes figueres,
les cabres
que semblen vigilar-les,
uns pocs camps de blat;
sense aigua,
algunes vinyes,
l’or blanc de les salines,
i el peix de la seva costa;
el demes ja ho coneixeu,
sorra ,
sargantanes captives
en el paradís,
vent
i mar,
sense vegetació supèrflua,
només allò essencial,
és tot el que materialment
pot oferir,
res mes que això.
tanques els ulls;
t’emportes els colors,
la seva llum,
el seu cel blau,
els paisatges,
les pedres escalfades pel sol,
el soroll de la mar,
les nits a coberta,
els estels,
els vols de les gavines,
el tacte de la sorra,
les carícies de les ones,
les imatges de platges i
penya-segats,
fars erigits en la fi del mon,
el silenci a Es Cap
i les seves pedres ancestrals,
privilegiats testimonis
del joc dels astres:
el sol acaronant la terra
tot just amagant-se
en l’horitzó de la mar,
i la lluna... vigilant,
gelosa dels enamorats.
queden les travessies
de no saps quants anys,
la visita dels dofins,
els records,
la màgia d’Es Vedrà,
els cants de les sirenes,
la soledat d’alta mar
i l’enyor,
estigma
del mariner.
Ignasi, octubre 2010
