a Tamarit plou...
com cada tardor
el fred i la pluja han esborrat
l’embolcall càlid de l’estiu al meu cos,
la lluminositat dels seus colors
i el cel blau que dona llum al meu cor..
a Tamarit plou...
els seus camins de sorra,
ara son de fang,
el cel és gris
i la mar te el seu rostre
menys acollidor...
a Tamarit plou...
l’estiu és un record
i només l’escalfor del cos,
entre els llençols,
de l’ésser estimat,
et fan sentir aquell càlid record.
a Tamarit plou...
enyoro el cel blau,
el sol i la seva escalfor al meu cos...
somio en viatjar al Gran Sud,
a M’Hamid el Guezlane,
a Tabarkat,
a les dunes de Chegaga.
a Tamarit plou...
la pluja ha esborrat el traç dels camins,
ja no hi han petjades en el meu cor,
i enmig de la sorra del desert,
on el meu cor es va trencar,
s’obriran nous camins.
a Tamarit plou...
és el moment de viatjar al Gran Sud,
d’escoltar el seu silenci immens,
en les dunes somiar, contemplant els estels
i en la nit freda del desert,
sentir l’escalfor del cos de l’esser estimat.
Ignasi 29 d'octubre de 2008
Per merits propis, aquest canço de Ismaël Lô, es l’”himne” de referència per transportar-nos a n’aquest continent, a les seves emocions,... utilitzada com “banda sonora” dels reportatges de TV del Paris-Dakar, també ha estat la cançó central d’entrevistes a persones extraordinàries que, com Elisabet Ros, han sentit la crida del desert i han demostrat que cap objectiu es impossible per l’ésser humà quant aquest s’ho proposa, fins crear, del no res, TABARKAT, en bereber, “el lloc de la bona sort”. Clickeu per escoltar l'entrevista (http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=275963)
Sota la pluja minvant del primer temporal de llevant de tardor, quant ja faltava poc per la mitja nit, el mariner va travessar el port en aquella nit humida de començaments de novembre, camí del darrer pantalà on estava amarrat el seu vaixell. La pluja persistent, les ràfegues de vent, el grinyolar de les amarres, la solitud del port, els núvols negres avançant ràpidament pel cel i l’udolar de les eixàrcies dels vaixells no li varen constrènyer el seu cor. Abans al contrari, l’emplenava una felicitat immensa de sentir-se enamorat profundament i estimar aquella dona que per la màgia de la deessa Formenterae va conèixer .
Al començar a caminar pel pantalà, va sentir amb més força la pluja i el vent a la seva cara, tot acompanyat del soroll dels vaixells que es movien avant i endarrere, com cavalls que es volen soltar de les brides que els amarren. Tampoc això li va impedir pensar en com li agradaria poder descobrir nous horitzons amb ella, soltar amarres un dia, o pot ser refugiar-se en una caseta prop de la mar i gaudir dels capvespres passejant per mil camins vora la mar o pel bell mig dels intricats senders del prelitoral d’aquesta Mediterrània que els havia fet trobar.
Va pensar com es van conèixer, els indrets de la Mediterrània que havien descobert junts i els mars del Mareinternum que havien navegat, el mar Balear, mar de Menorca i Sardenya, mar Tirrena, mar Egeu... des de les blaves aigües de Formentera, fins les desertes platges de Turquia. El seu amor havia navegat per bona part de la Mediterrània i ara s’il·lusionava quant somiava en descobrir amb ella el cel blau de les illes gregues, les seves cases blanques i de nou, la senzillesa de la vida en aquells indrets on un es feliç només amb el descobriment d’un paisatge nou en despertar i treure el cap per la coberta del vaixell, gaudint de cales amb aigües transparents, sentir el moviment del vaixell mentre es dormita a coberta, o com aquest et bressola al camarot mentre abraces a la persona que estimes i desitges que la son faci eterns aquests moments.
Mentre avançava pel pantalà cap el seu vaixell, cada cop era mes clara i nítida la remor de les ones trencant contra el espigó de protecció, es va adonar de com tot allò que significava la mar per ell, ara s’havia materialitzat en l’amor que sentia cap a ella. Va recordar com s’havia enamorat de la mar, i com la mar havia estat per ell treball, vida, amor i refugi de tot allò que a terra el constrenyia. Ara, per ell, vida, amor i refugi només tenien un significat, la imatge dels ulls, els cabells, els llavis, la veu, les paraules carinyoses de la dona que omplia el seu cor, el seu pensament i que s’havia convertit en el Zahir de la seva existència, allò que ocupava tot el seu ésser tots els instants de la seva vida.
Sempre havia pensat que molts mariners cerquen a la mar, allò que no han pogut trobar a la terra, i que les sirenes son el mite per excel·lència d’aquesta afirmació. Per això, en un capvespre al Cap de Barbaria, en l’instant en que el sol acaronava l’horitzó per amagar-se darrere seu, després d’haver “construït” la torre de pedres que per ell i molta altra gent consideren un punt d’energia per connectar amb l’univers, va demanar a la mar, a l’energia que un pot sentir que desprèn el sol abans de desaparèixer, als estels que començaven a brillar a l’horitzó i a l’univers del que ell formava part , que trobés un amor sincer, autèntic, que pugues abraçar, sentir la seva escalfor, fer projectes junts i compartir tot allò que els il·lusionava.
Sovint pensem que el destí es dur amb les nostre vides, però en aquesta meravellosa historia, el destí, l’univers, els deus de la Mediterrània van ser eternament agraïts, els va unir primer sense que es coneguessin, amb un fil invisible, amb l'essència de les paraules, de les imatges, de la música, i un cop es van mirar als ulls l'atracció va ser instantània i no es van poder separar.
que el comiat sigui sincer, sense llàgrimes, sense nostàlgia.
que la sorra cobreixi les pedres del camí i les ones esborren les petjades a la sorra.
que en el cor quedi la emoció d'aquell paisatge somiat, d'un capvespre plàcid a la vora de la mar, de la carícia del vent, del gust salat dels llavis en un dia navegant.
i que sempre tinguem la plenitud del blau i l'escalfor del sol en un dia d'hivern. Ignasi, 26 febrer 2011
camines vora la mar... el sol tenyeix el blau del cel... de grocs, taronges,grisos, vermells escoltes les gavines, la remor de la mar... contemples l’horitzó, res no sembla separar la mar del cel. camines... sents les carícies de la mara la teva pell, sents com el vent, t'amanyaga el cabell, com la sorra t’acarona els peus... s’amaga el sol, i apareixeran altres astres, et sents al bell mig l’univers... somies que navegant, arribaràs allà on la mar es converteix en cel. Ignasi 24 de desembre de 2010
deixes l’illa, contemples com el seu dibuix desapareix en l’horitzó, recordes els versos del poeta ...
“si la trobes pobra no és que Ítaca t’hagi enganyat, savi com be t’has fet sabràs el que volen dir les ítaques”...
mes pobra Formentera no pot ser, unes figueres, les cabres que semblen vigilar-les, uns pocs camps de blat; sense aigua, algunes vinyes, l’or blanc de les salines, i el peix de la seva costa; el demes ja ho coneixeu, sorra , sargantanes captives en el paradís, vent i mar, sense vegetació supèrflua, només allò essencial, és tot el que materialment pot oferir, res mes que això.
tanques els ulls; t’emportes els colors, la seva llum, el seu cel blau, els paisatges, les pedres escalfades pel sol, el soroll de la mar, les nits a coberta, els estels, els vols de les gavines, el tacte de la sorra, les carícies de les ones, les imatges de platges i penya-segats, fars erigits en la fi del mon, el silenci a Es Cap i les seves pedres ancestrals, privilegiats testimonis del joc dels astres: el sol acaronant la terra tot just amagant-se en l’horitzó de la mar, i la lluna... vigilant, gelosa dels enamorats.
queden les travessies de no saps quants anys,
la visita dels dofins, els records, la màgia d’Es Vedrà, els cants de les sirenes, la soledat d’alta mar i l’enyor, estigma del mariner. Ignasi, octubre 2010
al bell mig de la mediterrània, entre el nord i el sud, fusió de cultures, colors, músiques i llengües; illa de pas. una ombra o un núvol, a vegades nomes un far, en l’horitzó de la mar.
somni de mariners, repòs de gavines, port de navegants, destí de les ones, descans de sirenes, dibuix de la felicitat. Ignasi 29 de juliol de 2010 52 hores abans de salpar, destí...formentera - sense data de tornada-.
Después de haberte amado tanto de haberte regalado mi noche de amor aquí me tienes de nuevo esperando, necesitando tu lluvia y tu sol.
Después de haber llorao al viento con lagrimas amargas llenadas de amor sóla en la arena me quedo escuchando cantos de sirena,qué pena me dá.
**Te quiero y sólo espero ser tu compañía cuando llegue el alba, barco velero que busca tus playa, y brisa que besa tu piel.
Me siento prisionera, de los luceros que alumbran tu cara, me desespero cuando tú me faltas, hay quiero tenerte otra vez. Te estuve en sueños dibujando, pero yo no alcanzaba tu cara pintáaa, pero un mal día desperté flotando en la melancolía de la soledad.
Creí morir de desaliento la vida se agitaba en nostalgia de amor, como me dolía ver pasar el tiempo, porque me alimento de tú corazón.
**Te quiero y sólo espero ser tu compañía cuando llegue el alba, barco velero que busca tu playa, y brisa que besa tu piel.
Me siento prisionera, de los luceros que alumbran tu cara, me desespero cuando tú me faltas, hay quiero tenerte otra vez.
entre la terra i el mar, entre la sorra i el cel, on l'univers es el blau, on una franja de sorra dibuixa el mon, on cada estel es un pensament, on la remor del mar acarona la ment, on les gavines volen lliurement.
on la lluna fa realitat els somnis, on els estels il•luminen l'univers, on els sons de les gavines desperten el subconscient, on la mar es l’únic horitzó, on els colors son el camí de la ment, on la felicitat és viure el moment...
A vegades costa escriure, perquè és com esborrar allò escrit abans.
A vegades costa escoltar un altra música perquè és com perdre la que més t'agrada.
A vegades costa començar un altre llibre perquè és com oblidar el darrer llegit.
A vegades...
A vegades costa tornar a somiar perquè és com renunciar als teus propis somnis...
A vegades... només a vegades...
Ignasi, 28 de febrer de 2010
I Never Knew You From The Sun
What a time it was Was befriended and was a friend For the longest while You were here And I never knew you from the sun Snow is on the ground This is not my landscape now Where I find myself Without you Oh I never knew you from the sun Oh I had a friend
I had a friend I loved Now I walk for miles Into dark forests of piano sounds I'm lost Deep into my sleeve Deep in my sleeves Pockets start where I always reach You are there Oh I never knew you from the sun Never, never knew you from the sun Innocence Mission
No malbaratem la nostra energia, només observem el corrent del riu, si no podem vèncer la seva força, serà inútil remar, deixem-nos portar pel seu cabal i en un meandre potser trobarem la pau.
pelegrí del món, pelegrí de la vida, ànima de la llibertat, ànima dels somnis, potser tinguis el secret de la felicitat
Ignasi, 5 gener 2010 (nit de Reis)
"Demasiado color ciega el ojo, demasiado ruido ensordece el oido, demasiado condimento embota el paladar, demasiado jugar dispersa la mente, demasiado deseo entristece el corazón. El sabio provee para satisfacer las necesidades, no los sentidos; abandona la sensación y se concentra en la sustancia." Tao Te Ching. Lao Tse
Els ocres de la Kasbah ressalten en la nit de lluna decreixent, el color terròs de les parets fa acollidors els carrerons en la humida nit de tardor i el ritme de la música acompanya el passeig de la ment, el viatger gaudeix l'eternitat del moment.
subiendo más arriba y los sueños con los que soñaste una vez en una canción de cuna. En algún lugar sobre el arco iris las aves azules vuelan y los sueños con los que soñaste realmente se vuelven realidad. Un día pediré un deseo a una estrella, de levantarme donde las nubes esten muy por detrás mío. Donde el problema se derrite como gotas de limón más arriba del tope de una chimenea es donde me encontrarás. En algún lugar sobre el arcoiris las aves azules vuelan, y los sueños con los que te atreves oh por qué, oh ¿por qué no puedo?. Bueno, veo árboles verdes, rosas rojas también las veré florecer, para ti y para mi y pienso a mi mismo, que mundo tan maravilloso. Bueno, veo cielos azules y nubes blancas, Y en la luz del día, me gusta la obscuridad, y pienso a mi mismo, que mundo tan maravilloso. Los colores del arco iris, tan lindos en el cielo, también están en los rostros de la gente que pasa. Veo amigos dándose la mano, diciendo: ¿Cómo estás? ellos en realidad están diciendo: Yo, yo te amo. Escucho a bebés llorar Los veo crecer. Ellos aprenderán mucho más de lo que jamás sabremos. Y pienso a mi mismo, que mundo tan maravilloso Si, pienso a mi mismo, que mundo tan maravilloso.
Escoltar els sons de les pedres, llegir les seves paraules,
desxifrarels seus poemes, gaudir de la seva música, contemplar les seves formes; retrobar el mite d’Ìtaca, imaginar el perfil del seu rei cercant la seva pàtria, en mig del mar, del blau, del cel, dels estels, de cales solitàries, de ports desconeguts, de vells habitants; descobrir siluetes de fusta, formes de llautó, imatges de novel·la, somnis de corsari, pedres mil·lenàries, colors turquesa, sorres daurades, vents del sud; ones blanques, fluir amb el temps, impregnar-se de sensacions literàries, retrobar despertars de temps passats, el caliu de la fusta del vaixell, sentir-lo la teva llar, trobar la vida, la història, de cent, dos-cents, de mil, dos mil, de cinc mil anys;
tancar els ulls, respirar,
esborrar el temps, sentir que aquest no passa, que un mateix és la seva mesura i l’atura, gaudir de la felicitat del moment, que tot es immaterial, intranscendent, fugidis...
Ignasi, 18 de setembre i 4 de novembre de 2009, Aegean Sea i Tamarit
camí a la felicitat, a l'univers del silenci, a la immersió en l'infinit; en l'infinit del desert en l'infinit del cel en l'infinit de la ment on la llum inunda els ulls, on la vista es perd, on el sol escalfa la pell, on es veuen tots els estels, on el pas del temps sembla que no existeix, on el dia i la nit son el decorat dels pensaments, on el silenci ens fa de mirall,
on la lluna surt a passejar, on la ment es connecta amb l'univers...
QUI SOC "Puc dir, com tot individu, que sóc el resultat imprevist d'infinits i desconeguts atzars, que a través d'innumerables generacions han vingut a buscar-me. La consideració des del cim de la convergència de tants escalons sense interrupció és un dels meus vertígens."(MARIÀ VILLANGOMEZ)
- UNA FRASE
"Los hombres, pierden la salud para juntar dinero y luego pierden el dinero para recuperar la salud,
por pensar ansiosamente en el futuro, olvidan el presente, de tal forma que acaban por no vivir ni el presente ni el futuro, viven como si nunca fuesen a morir y mueren como si nunca hubiesen vivido".(BUDA)
UN PENSAMENT : "Un buda no és ningú. Totes les seves portes estan obertes. El vent arriba i bufa, les pluges arriben i cauen, els raigs de Sol entren i passen, la vida flueix, però ell no hi és."
